Projecte once: Helping the others

Redacció somriure del gat

Promesa

Quan el pare va morir, em vaig quedar sol. A la mare l’havíem perduda quan jo era molt petit. Gairebé no conservo cap record d’ella. Tenia un any i no n’era conscient. Però en tenia sis quan un dia a l’arribar a casa vaig veure al pare estirat bocaterrosa al terra de la cuina. Hi havia sang. Li havien disparat al cap. I la pistola la tenia ell, a la mà dreta. Fins ara mai havia comprés que havia passat realment. Era pobre, bé ho érem. Vivíem en la misèria però sé que allò no va ser el que va impulsar al pare a fer-ho. Ell... va patir molt amb la mort de la mare. Suposo que no ho va poder aguantar més. Així que va decidir abandonar-me, allà, sol, sense ningú ni cap lloc on anar. A partir d’aquell dia em vaig trobar perdut, era orfe, no em quedava família. Vaig decidir fer, el únic que podia fer, la meva única opció. Vaig unir-me als altres nens com jo, nens orfes, nens sense sostre ni menjar, nens que vivien al carrer i que només es tenien uns als altres.

Els primers dies que vaig passar allà, no parlava. Volia fer-ho però estava en estat de shock. Tampoc tenia forces . Per a nosaltres, era un gran privilegi menjar l’únic àpat del dia que havíem trobat després de rebuscar entre més de divuit escombraries. Alguns cops era un entrepà que algú havia llençat. Altres, era alguna altra cosa que compràvem amb els diners que la gent ens donava. Eren pocs clar, però vam aprendre a aprofitar-los bé. Recordo com la gent ens mirava. Amb cara de pena, com si al veure’ns se’ls hi remogués la consciència, però a la vegada estaven fastiguejats per la pudor a brut que despreníem i la evident necessitat d’una bona dutxa. No teníem on estirar-nos ni tampoc una manta decent, que no siguin cartrons vells. Em sentia com una rata. Com una rata de carrer bruta i despreciable. Allà al meu poble, un remot indret prop de Marroc, no hi havia cap institució ni cap mena d’ajudes per a nens com jo.

Recordo, que quan ja portava un mes allà va haver una nit, una nit que mai oblidaré, una nit que em va marcar de veritat.

El meu amic George i jo ens disposàvem a dormir. Era tard. Les tres de la matinada, potser. Ens vam passar pràcticament dues hores parlant sobre aquelles noies que tant ens agradaven. Cada matí anàvem a fer un tomb i sempre ens agradava parar-nos davant de aquella escola que hi havia al costat del terreny on dormíem. Era una escola petita, on hi anaven nens més aviat de classe baixa, ja que en aquell barri ningú es podia permetre assistir a una escola millor. Quan ells sortien a jugar al pati, el George i jo sempre ens fixàvem en elles. La que li agradava a en George solia duu vestidets i una cua de cavall. Es deia Sophie. La que m’agradava a mi es deia Delia. Era tant maca… Sabíem els seus noms perquè sense que elles se’n adonessin escoltàvem les seves converses d’amagat. Volíem acostar-nos i parlar amb elles però la por a que s’espantessin al veure uns nens bruts, amb roba mig estripada i sense sabates, sempre ens acabava vencent.

Just aquella nit, a les 3 de la matinada estàvem pensant un pla per conèixer-les l’endemà, quan de sobte unes escandaloses veus que venien de lluny però s’anaven apropant ens van sorprendre. Per allà mai passava ningú. Era una zona on hi havia hagut un parc anys enrere i ara només hi quedaven uns gronxadors trencats i dos bancs de ferro oxidats. Cada cop sentíem les veus més a prop fins que entre la penombra, vam poder distingir a dos homes, d’uns cinquanta anys, que anaven molt beguts. Els havia vist abans a ells. Ho recordava bé. Un cop amb el pare vam veure un d’ells pel carrer i em va dir que no m’acostés a ells. No em va dir perquè, simplement va comentar que bevien massa i prou. En un obrir i tancar d’ulls els dos homes ja havien arribat fins a on érem nosaltres. Teníem por perquè cada cop estaven més a prop nostre. De cop i volta, un d’ells em va agafar i em subjectava. L’altre va intentar agafar a en George però ell va arrencar a córrer, va ser instantani, ni es va girar, simplement va córrer, deixant-me allà sense preocupar-li el que em pogués passar. Confiava en George. Però allà vaig veure que fins i tot la persona en la que més hi confies pot sorprendre’t.

Jo cridava i li clavava petades a l’home, intentant lliurar-me de les seves mans fredes amb una intensa olor a alcohol. No parava de riure, els dos reien. I de cop va passar una cosa que no m’esperava. Un dels homes em subjectava els braços, obligant-me a quedar-me estirat al banc, Mentre que l’altre em va començar a baixar els pantalons. Recordo com reien. Com em miraven. Es divertien. Jo estava confós. No entenia res. No sabia com sentir-me ni quina reacció era l’adequada, així que només cridava auxilis plens de plors que no obtenien resposta. I el que va passar després ho vaig enterrar, dins meu, per sempre més.

Ara sé perquè estic aquí. El que va passar aquell dia, no ho comprenia, però em va marcar, sí. Estava sol, no sabia que se’n havia fet d’en George i només em tenia a mi i als meus somnis plens de por i de confusió que havia de aguantar cada nit. Ara amb 22 anys segueixo viu, i he arribat aquí, a una ciutat del costat de Barcelona anomenada Terrassa, i em disposo a complir una de les moltes tasques que m’han encarregat. Quan als 8 anys, aquell home d’aire misteriós va acostar-se i em va oferir cent dòlars per matar a una persona, no vaig dubtar. Em vaig prometre a mi mateix que mai més tornaria a buscar menjar dins la brossa, que mai més tornaria a dormir al terra i que mai més em sentiria miserable. A més, la vida no m’havia demostrat bondat.

Totes les persones amb les que confiava havien marxat, i l’únic nen que coneixia que estava en les mateixes circumstancies que jo i que el considerava un bon amic, havia fugit quan més el vaig necessitar. Són aquests petits detalls els que em van influir a alhora de prendre la meva decisió, Són aquests petits detalls els que m’han fet qui sóc. Els que m’han fet una persona que cobra per matar a d’altres, una persona que no es capaç de sentir empatia, una persona que s’aferra a la casa dels seus somnis que per fi ha pogut comprar, per no haver de pensar amb qui s’ha convertit, i sobretot, el perquè. Això és el que sóc, així és com vaig poder tenir una vida digne, i per molt que ales nits mirant el sostre pensi que potser sóc un monstre sense cor, aquest pensament de culpa s’esfuma junt amb la foscor quan recordo els motius pels quals vaig prendre aquella amarga decisió.

CATALÀ: REPORTATGE

BULLYING ALS ADOLESCENTS 

 Heu sentit mai la sensació de que tothom se’n burlés de tu? El bullying entre els adolescents és undels problemes més freqüents, i poden tenir conseqüencies greus, a curt i a llarg termini.

 Què és el bullying?
El bullying es basa en burlar-se verbalment d’algú, des de amenaçar, insultar, també pegar, despreciar, marginar i humillar.

 

Tipus de bullying 
Hi ha molts tipus de bullying. Aquell bullying que inclou agresió, ja com cops, empentes i de més s’anomena bullying físic, les agresions d’aquest tipu solen ser amb grup. En canvi quan presenciem persecució, amenaçes, humiliacio, intimidació i manipulació, parlem de bullying psicològic. La víctima amb aquestes accions li afecta a l’autoestima. Quan estem parlan de fotos compromeses sense l’autorització de la persona, o bé quan hi ha tocaments contra la teva voluntat, això es diu bullying sexual. El bullying d’exclusió social és aquell que enlloc de insultar, pegar,… simplement el que es fa es ignorar a la persona fen-lo sentir excluit d’un grup de persones. Un altre tipus de bullying seria el ‘ciberbullying’, que l’asociem amb tots els anteriors, a més de incluir tots els anteriors també es fa per les noves tecnologíes (chats, blogs,…).

Actors i víctimes
El o el grup d’agresors, s’anomenen “bully” o “buller”. Són persones físicament fortes amb conductes anti socials, impulsius, dominant i poc empatitzadores. En el cas d’un grup d’agresors, se senten forts per què són més que l’acusat, no tenen por de fer-li mal ja que ells no es veuen perjudicats. La vícitima acostuma a ser una persona tímida i insegura. Majoritariament acostuma a ser protegit pels pares i menys fort que els altres.



Causes i conseqüencies:
L'augment de casos d'assetjament escolar es dóna en els primers cursos de primària i de l'ESO. Quan hi ha una persona més dèbil que els demés, de baixa autoestima potser, ja que no es capaç d'afrontar als agressors. Ja que no té de ser-ho, ja que si es segura de si mateixa i intenta afrontar-los ells encara augmentaràn més el nivell de violència ja que veuran que si volen crear-li una por cap a ells hauran d'actuar pitjor. Veiem també que propi dels escolars és el grup d'iguals i la seva gran importància depertànyer a un. És per això que un cas de bullying sigui mes probable que sigui instigat per un grup d'alumnes en el qual un sol  ser l'agressor principal i la resta 'acompanyants de baralla'. Una investigació feta a Barcelona diu que si es tracta d'un noi fumador, consumidor d'alchol o cannabis, o realitza activitats d'oci nocturn és menys probable que sigui una víctima. En canvi una persona que porta una conducta adecuada, o poc social te més posiblitats de ser víctima. Les pitjors conseqüències les pateix la víctima, es a dir patir assetjament escolar pot acabar en fracàs escolar, ansietat, fòbia a l'escola, de manera que configura una personalitat d'inseguretat.