Redacció somriure del gat

Promesa

Quan el pare va morir, em vaig quedar sol. A la mare l’havíem perduda quan jo era molt petit. Gairebé no conservo cap record d’ella. Tenia un any i no n’era conscient. Però en tenia sis quan un dia a l’arribar a casa vaig veure al pare estirat bocaterrosa al terra de la cuina. Hi havia sang. Li havien disparat al cap. I la pistola la tenia ell, a la mà dreta. Fins ara mai havia comprés que havia passat realment. Era pobre, bé ho érem. Vivíem en la misèria però sé que allò no va ser el que va impulsar al pare a fer-ho. Ell... va patir molt amb la mort de la mare. Suposo que no ho va poder aguantar més. Així que va decidir abandonar-me, allà, sol, sense ningú ni cap lloc on anar. A partir d’aquell dia em vaig trobar perdut, era orfe, no em quedava família. Vaig decidir fer, el únic que podia fer, la meva única opció. Vaig unir-me als altres nens com jo, nens orfes, nens sense sostre ni menjar, nens que vivien al carrer i que només es tenien uns als altres.

Els primers dies que vaig passar allà, no parlava. Volia fer-ho però estava en estat de shock. Tampoc tenia forces . Per a nosaltres, era un gran privilegi menjar l’únic àpat del dia que havíem trobat després de rebuscar entre més de divuit escombraries. Alguns cops era un entrepà que algú havia llençat. Altres, era alguna altra cosa que compràvem amb els diners que la gent ens donava. Eren pocs clar, però vam aprendre a aprofitar-los bé. Recordo com la gent ens mirava. Amb cara de pena, com si al veure’ns se’ls hi remogués la consciència, però a la vegada estaven fastiguejats per la pudor a brut que despreníem i la evident necessitat d’una bona dutxa. No teníem on estirar-nos ni tampoc una manta decent, que no siguin cartrons vells. Em sentia com una rata. Com una rata de carrer bruta i despreciable. Allà al meu poble, un remot indret prop de Marroc, no hi havia cap institució ni cap mena d’ajudes per a nens com jo.

Recordo, que quan ja portava un mes allà va haver una nit, una nit que mai oblidaré, una nit que em va marcar de veritat.

El meu amic George i jo ens disposàvem a dormir. Era tard. Les tres de la matinada, potser. Ens vam passar pràcticament dues hores parlant sobre aquelles noies que tant ens agradaven. Cada matí anàvem a fer un tomb i sempre ens agradava parar-nos davant de aquella escola que hi havia al costat del terreny on dormíem. Era una escola petita, on hi anaven nens més aviat de classe baixa, ja que en aquell barri ningú es podia permetre assistir a una escola millor. Quan ells sortien a jugar al pati, el George i jo sempre ens fixàvem en elles. La que li agradava a en George solia duu vestidets i una cua de cavall. Es deia Sophie. La que m’agradava a mi es deia Delia. Era tant maca… Sabíem els seus noms perquè sense que elles se’n adonessin escoltàvem les seves converses d’amagat. Volíem acostar-nos i parlar amb elles però la por a que s’espantessin al veure uns nens bruts, amb roba mig estripada i sense sabates, sempre ens acabava vencent.

Just aquella nit, a les 3 de la matinada estàvem pensant un pla per conèixer-les l’endemà, quan de sobte unes escandaloses veus que venien de lluny però s’anaven apropant ens van sorprendre. Per allà mai passava ningú. Era una zona on hi havia hagut un parc anys enrere i ara només hi quedaven uns gronxadors trencats i dos bancs de ferro oxidats. Cada cop sentíem les veus més a prop fins que entre la penombra, vam poder distingir a dos homes, d’uns cinquanta anys, que anaven molt beguts. Els havia vist abans a ells. Ho recordava bé. Un cop amb el pare vam veure un d’ells pel carrer i em va dir que no m’acostés a ells. No em va dir perquè, simplement va comentar que bevien massa i prou. En un obrir i tancar d’ulls els dos homes ja havien arribat fins a on érem nosaltres. Teníem por perquè cada cop estaven més a prop nostre. De cop i volta, un d’ells em va agafar i em subjectava. L’altre va intentar agafar a en George però ell va arrencar a córrer, va ser instantani, ni es va girar, simplement va córrer, deixant-me allà sense preocupar-li el que em pogués passar. Confiava en George. Però allà vaig veure que fins i tot la persona en la que més hi confies pot sorprendre’t.

Jo cridava i li clavava petades a l’home, intentant lliurar-me de les seves mans fredes amb una intensa olor a alcohol. No parava de riure, els dos reien. I de cop va passar una cosa que no m’esperava. Un dels homes em subjectava els braços, obligant-me a quedar-me estirat al banc, Mentre que l’altre em va començar a baixar els pantalons. Recordo com reien. Com em miraven. Es divertien. Jo estava confós. No entenia res. No sabia com sentir-me ni quina reacció era l’adequada, així que només cridava auxilis plens de plors que no obtenien resposta. I el que va passar després ho vaig enterrar, dins meu, per sempre més.

Ara sé perquè estic aquí. El que va passar aquell dia, no ho comprenia, però em va marcar, sí. Estava sol, no sabia que se’n havia fet d’en George i només em tenia a mi i als meus somnis plens de por i de confusió que havia de aguantar cada nit. Ara amb 22 anys segueixo viu, i he arribat aquí, a una ciutat del costat de Barcelona anomenada Terrassa, i em disposo a complir una de les moltes tasques que m’han encarregat. Quan als 8 anys, aquell home d’aire misteriós va acostar-se i em va oferir cent dòlars per matar a una persona, no vaig dubtar. Em vaig prometre a mi mateix que mai més tornaria a buscar menjar dins la brossa, que mai més tornaria a dormir al terra i que mai més em sentiria miserable. A més, la vida no m’havia demostrat bondat.

Totes les persones amb les que confiava havien marxat, i l’únic nen que coneixia que estava en les mateixes circumstancies que jo i que el considerava un bon amic, havia fugit quan més el vaig necessitar. Són aquests petits detalls els que em van influir a alhora de prendre la meva decisió, Són aquests petits detalls els que m’han fet qui sóc. Els que m’han fet una persona que cobra per matar a d’altres, una persona que no es capaç de sentir empatia, una persona que s’aferra a la casa dels seus somnis que per fi ha pogut comprar, per no haver de pensar amb qui s’ha convertit, i sobretot, el perquè. Això és el que sóc, així és com vaig poder tenir una vida digne, i per molt que ales nits mirant el sostre pensi que potser sóc un monstre sense cor, aquest pensament de culpa s’esfuma junt amb la foscor quan recordo els motius pels quals vaig prendre aquella amarga decisió.